GUANYEM els nostres pobles i les nostres ciutats!!

Featured Video Play Icon

Versión del articulo en Castellano

No he pogut deixar d’emocionar-me al escoltar el discurs d’Ada Colau, definint els i les agents que estan darrere de l’experiència que han iniciat els nostres germans i germanes barcelonines al voltant de Guanyem Barcelona.

 

Soc conscient que és un discurs que ja forma part de la nostra història, d’eixa que estem sent capaços d’escriure col·lectivament, nosaltres, el poble, la ciutadania, els moviments socials, els treballadors i les treballadores, els xicotets i xicotetes comerciants, les persones nascudes a la nostra terra i les nouvingudes, les dones, les que ja participàvem i les que ho estan fent ara, les que treballen a un sector públic deteriorat, les que ho fan a les empreses en condicions de precarietat i les que no poden fer-ho encara que ho necessiten, les joves que han viscut enganyades per la falaç il·lusió del somni americà a la europea i no poden emancipar-se o decideixen intentar-ho fora, els veïns i les veïnes que any darrere any, lluita darrere lluita han mantés viva la flama de la mobilització, la ciutadania.

Després de l’emoció i la il·lusió per lliurar la meua imaginació i projectar fins on podem caminar atenent a la profunditat i la solidesa que tenen les paraules de l’Ada, em ve al cap el repte col·lectiu que tenim en aterrar eixa projecció en Organització Ciutadana que ens possibilite accedir a les nostres institucions. I cal fer molt de treball.

Un treball tan il·lusionant com complex.

Hem de ser capaços de generar espais amples de trobada, on capiguem tots i totes. Tinguem la il·lusió de concretar la crida del subcomandante Marcos: “Creem una organització on capiguem moltes organitzacions”. I una idea clau per aconseguir-ho va a ser sotmetre a lliure examen les nostres anàlisis i certeses, per a possibilitar les necessàries concessions que ens separen avui. Tots i totes haurem de fer cessions per tal de trencar amb la divergència que ens condemna a ser espectadores i consumidores d’un model de societat desintegrador. Aquest punt tal vegada siga un dels més complexes d’assolir, perquè precisament en aquest punt l’esquerra clàssica organitzada trobem subterfugis psicològics encaminats a activar el mecanisme de la “profecia autocumplida”, per tal de no complicar-nos molt la vida i continuar en la nostra “zona de confort”. Condemnats a l’oposició perpetua, però a la nostra zona de confort. Ho expressa molt bé el Nega quan diu “La izquierda lleva tanto tiempo en la seguridad y el confort de la derrota que asomarse al precipicio de la victoria le produce náuseas, el mareo de lo desconocido, de lo incierto, de aquello en lo que la identidad y los símbolos se diluyen como lágrimas en la lluvia” 

Aquestes cessions no seran de caire programàtic, com molta gent està reclamant, repetint consignes d’altres èpoques. No hi ha programes alternatius. Hi ha un cos comú de propostes, i són de propietat intel·lectual col·lectiva i si s’haguera d’atribuir cap autoria, eixa l’ostenten els moviments socials, en la seua diversitat. Hi ha posicionaments diferenciats i matisos que mantenen el necessari debat viu, però no hi ha diferencies substancials que justifiquen la divergència. A l’espai de Guanyem caben tots els plantejaments i propostes que s’oposen a la perpetuació del Règim del 78. No, per ací no està la complexitat. La complexitat està en les cessions que s’han de fer en el plànol organitzatiu, procedimental.

Els costums i cultures polítiques de les persones que participem de les forces clàssiques (que provenen de la travessia en el desert, de la “larga noche neoliberal”) hem de comprendre que eixes fórmules no han estat valides fins avui, per tal de generar fronts amples guanyadors. Hem de comprendre que és el moment de la participació ciutadana i que això té una profunditat que afecta inclús a com s’organitzem internament a les nostres històriques estructures. Que no és un element discursiu més, que cal implementar-ho transversalment a tots els àmbits de l’estructura organitzativa. I això passa hui perquè els processos de tria de les persones que van a posar el seu bagatge i treball a disposició del projecte, han de ser diferents a com s’han vingut fent les coses fins avui. Que no tenen cabuda les quotes, les corrents, les families. Que el que ha de primar és la voluntat d’aprofundir en la democratització dels processos. Que hui disposem de tecnologia que ens permet avançar moltíssim en la discussió horitzontalitat-operativitat. Que és la ciutadania la que ha de triar en base als nous lideratges que s’estan conformant, potents, encoratjadors, transparents, representatius. I que si no els trobem a “peus quiets”, haurem d’habilitar processos per que afloren, perquè sí existeixen. Quan Ada Colau pronuncia un discurs és incontestable, és un lideratge que emancipa i allibera.

Però també hem de tindre en compte no embriagar-nos d’èxit i creure’ns que som les millors per haver respost a una crida encoratjadora i que fins ara té una força mobilitzadora incontestable, però que hem de ser capaços d’aterrar a nivell pràctic en l’àmbit local. I això sols és possible fer-ho des de la humilitat, el respecte i el reconeixement d’aquells i aquelles que han estat mantenint la flameta de la rebel·lia viva, mentre la societat travessava els moments de la “il·lusió neoliberal”. Perquè en eixos espais hi ha l’acumulació del coneixement de les mobilitzacions del segle passat que és fonamental per entendre el món que vivim.

Totes hem de sotmetre la nostra visió política a lliure examen. Perquè estem en un escenari nou. No ens proposem fer una experiència lliure de càrregues “d’aparatos”, com ha sigut el procés de Podemos, perquè els volem dins. Però tampoc no podem voler imposar les nostres pràctiques a una ciutadania que no estava amb nosaltres precisament per eixes pràctiques i costums des-mobilitzadores. Sols d’aquesta forma podrem avançar en la consolidació d’un moviment veritablement revolucionari per la via democràtica.

Hem de fugir de egos i personalismes, de discursos triomfalistes individuals o parcials, de creure’ns que som els únics que estem fent be les coses. Hem d’apropar-nos des de la confiança amb l’altre. Sense més reticències que desvetllar l’intrusisme feixista a les nostres files, que el tindrem. Hem de convertir-nos en un “bloc de gel” que quanta més gent aglutine més difícil serà desfer-nos. Blanc pur, transparent, que sure per la seua capacitat de retroalimentació de l’immens potencial que tenim la ciutadania, quan cristal·litza la idea de col·lectiu als nostres quefers.

Posem l’accent en resoldre diferències, no en explicitar-les. Apropem-nos a aquest espai qui realment estiga convençuda/t que és possible. No posem pedres al camí. Vivim moments històrics. Del que ocórrega ara depenen les nostres vides i les dels nostres fills i filles.

M’agradaria enviar un missatge a qui es situa en posicions contraries a aquest procés, ja siga pel costat de la “vanguarda revolucionaria” o per qui manté posicions excloents des dels nous moviments: Deixeu-nos fer la experiència proposada a qui si creguem realment que és possible. A qui no tenim por d’experimentar, a qui no tenim la raó absoluta i volem sotmetre les certeses, consolidades per la nostra experiència, a lliure examen. Reconeixent a qui s’ha despertat políticament i està incrementant el seu grau de comprensió de la realitat de forma qualitativa, a qui venim participant des que tenim ús de raó havent mantingut la flameta viva sense més èxit que eixe. Deixeu-nos fer la experiència.

Si ho feu, si qui no es crega l’espai es fa a un costat, jo Carles Fons Poquet, em compromet a que si no ens ix l’experiència, demostrant-se que estàvem equivocats i equivocades, continuar batallant per a intentar-ho d’una altra forma, com vosaltres digueu. Però en aquest moment històric no feu força cap a una direcció que coincidisca amb el bloc reaccionari que si va a constituir la dreta, tant la econòmica, com la moral/religiosa, la financera i la mediàtica, pretenent mantenir el “status quo” del Règim del 78.

Som part del moviment destituent. Som la ciutadania i anem a Guanyar els nostres pobles i les nostres ciutats.

Carles Fons Poquet. Altermundista.