Jo em compromet…

L’arribada d’un fill o una filla a la teua vida, es una fita que et fa tremolar i modificar, els ciments amb que venies construïnt-te fins al moment. O almenys eixa és l’experiencia que estic visquent jo.

Gran part de les projeccions a futur i el quefer diari es supediten a la meua voluntat de voler que Hugo tinga el millor dels desenvolupaments possibles, que siga el més feliç possible. No sols contribuint a generar les condicions “contextuals” o directes per a que això siga així, sino volent fer-lo partícip de la cerca de la seua felicitat, proporcionant-li ferramentes per que siga ell qui determine el seu desenvolupament.

En una societat post-industrial, post-fordista, post-moderna… “post-tot” en la que la cultura hegemònica, el neoliberalisme, ha estat capaç de desplaçar qualsevol index de trellat en l’educació de les nostres criatures, no més cal veure els continguts de la industria cultural adreçada a les personetes més menudes (sembla que els conceptes de dibuixos i violencia hagen d’anar de la má obligatoriament) cal tindre referencies per tal de no retrocedir conceptualment en el desenvolupament d’una educació emancipadora i alliberadora. Cal fer resistència conceptual i pràctica sobre aquells elements que considerem de vital importància per afavorir un desenvolupament emancipador de les nostres criatures, ja que si no som capaços d’oferir una explicació global, coherent i arrelada en valors emancipadors, el sistema, els poders fáctics, ens eduquen als nostres xiquets i xiquetes, mitjançant la TV, el cinema, els videojocs, l’escola, el treball, “el principi de realitat”…

Tenint compte aquestos analisis vull fer públics una serie de compromisos que han de guiar la meua intervenció en el desenvolupament del meu fill, conscient que no serà gens fàcil i que la resultant serà la sintesi que faça ell entre les nostres intervencions, els estimuls d’eixa cultura neoliberal predominant i les aportacions que vaja fent ell a mesura que vaja tenint capacitat. Es per açò que com a pare d’una criatura, HUGO, amb tot el seu potencial per desenvolupar em compromet …

… a acceptar-lo i a respectar-lo, a ell i les seues decissions. En qualsevol àmbit, sexualitat, pensament, desenvolupamnet professional, esportiu, …

… a voler-lo, en qualsevol circumstància. Situant-me en la seua posició per a entendre com es sent, com viu cadascun dels procesos i possibilitant-li eixides que ell haja de triar.

… a incloure-lo en les decisions que li afecten. Fent-lo copartícip de la forma en que ell ha de viure. En casa, en les seues activitats, en les seues amistats, en els seus espais.

… a proporciona-li ferramentes per a entendre aquest món, en el que els elements bàsics de substent de la vida de la gran majoria, estan en mans d’uns pocs malalts de cobdicia. I de forma específica em compromet, també, a proporcionar-li un referent masculí en procés de “despatriarcalització”, assenyalant-li els models de masculinitat nocius per al conjunt de la humanitat.

… a proporcionar-li, també, les ferramentes per a que de forma complementària a la contribució per a que el món canvie, es puga resoldre ell les seues necessitats bàsiques en un futur.

… a proporcionar-li les condicions materials bàsiques per a que puga desenvolupar-se sense carències, tot i sabent que caldrà anar definint de forma participada el concepte de “carències” en una cultura hiperconsumista.

… a fomentar-li el joc, la curiositat, la imaginació, l’experimentació, perquè estic convençut que és la forma idonía d’aprendre i que condueix a la felicitat.

En definitiva a possibilitar el ple desenvolupament de les seues capacitats i necessitats en un context social definit per a que això no siga així.

Crec ser conscient de la dificultat d’aquesta tasca, no és un plantejament ingenu el que faig. El que sí potser que siga és ambiciòs, tenint en compte les dificultats que tenim els treballadors i treballadores (asalariades o autònomes) per resoldre’ns les necessitats bàsiques, ja que ens hem de guanyar dos salaris, el directe i l’indirecte (al treball i defensant els serveis públics i promovent un altre món).

No obstant això, i tenint en compte que en el meu cas he tingut la inmensa sort d’haver estat beneficiat per aquesta concepció de l’educació, quina altra tasca més important tenim per fer que intentar-ho?

T’estime barbaritats Hugo!!