Un any d’Hugo, un any de pare, un any d’experiències i aprenentatges!

1 any. 12 mesos. 365 díes. Fa ara un any que, Laura, la meua companya, parella, amiga, i insustituible persona que em fa creixer personalment, donà a llum a Hugo. El nostre fill. Hugo Enguidanos Fons.

Un any d’experiències, de dubtes, d’incerteses, de pors, d’alegries, d’esglais, d’aprenentatges, de consciència de responsabilitat, de son (molta son), de creixement personal, de qüestionament constant, d’autocrítiques, d’encerts, d’errades, de valorització de la cura de ma mare i de mon pare, d’intensitat vital.

A la festa de la tardor de la seua escolet.

A la festa de la tardor de la seua escoleta.

Moltes són les reflexions i sentiments que ens han acompanyat a Laura i a mi durant aquest any. I és que, conscientment, hem decidit que anem a afrontar el desenvolupament i l’educació d’Hugo com a un procés de creixement personal nostre, alhora que anem a fer el que estiga a la nostra mà per a educar a aquesta criatura de la forma més lliure i autosuficient possible. Pensar com afrontarem l’educació d’Hugo, necessàriament ens confronta amb nosaltres mateixos. Tot allò que vullguem que forme part de la seua educació, necessàriament ha de pasar per ser nosaltres primer qui ho complim.  I això ens possibilita crèixer, ens possibilita ser millors persones, ens possibilita projectar-nos de la forma que volem ser. I en eixes estem.

A mesura que Hugo es va fent més “major”, que ja interactua, que ja respon a estímuls de forma vagament conscient, es va conformant un vincle que quan pense en ell, sent un pessic a la panxa. Un pessic que té molt a veure amb la seua tendresa, la seua fragilitat, la seua forma de respondre, la seua vitalitat, la seua sonrisa, els seus “monòlegs”, la seua forma de jugar, quan em mira i se li “riuen els ossos”, quan arribe després de treballar i li canvia la cara, expressant felicitat absoluta, quan li done de menjar, quan li canvie el bolquer, quan cante amb ell, quan balle, quan m’agafa del dits per a caminar…  És un sentiment difícil de descriure, però fent un esforç podría dir que Hugo em proporciona la possibilitat d’Estimar Sense Mida, d’Estimar a pit descobert. I m’agrada, m’agrada molt estimar-lo així, i també m’agrada dir-li-ho: “Tete, saps que el pare t’estima molt? T’estima fins a daaaaaalt del cel!”

Una de les coses que m’ha aportat aquest any de vida d’Hugo, és la consciencia del que mon pare i ma mare han fet per mi i pels meus germans i germana. És un poc injust que sols siguem conscients d’aquest fet quan som nosaltres qui passem per eixe procés, però els procesos d’aprenentatge tenen aquestes coses. Gracies Mare! Gracies per totes les nits que de segur heu patit son per atendre les nostres necessitats! Gràcies Pare! Gràcies per haver tingut la paciència que heu tingut amb els nostres desenvolupaments. Em reconforta haver arribat a aquest estat de consciencia de gratitud absoluta i vull dir-ho amb veu alta. MILIONS DE GRÀCIES!

A més a més, i aprofitant que estic fent una mena de balanç desordenat d’aquesta (curta) experiencia com a pare, vull comentar un parell de coses. En diverses ocasions i, sense cap dubte amb voluntat d’alagar-me, hi ha qui m’ha dit que soc un “Padrazo” o que, sense eixa mateixa voluntat, s’ha referit a mi en algún moment com a “pare de familia”, doncs bé davant d’això vull dir:

En relació al terme “Padrazo”. Us agraisc la intenció, sincerament, però no m’identifique en absolut. Sòc un pare inexpert, tinc molts dubtes, faig les coses de la millor manera que sé, però en realitat no sé, estic aprenent. Ho faig de la mateixa forma que ho fa Laura, inclús afirme que ella ho fa millor (per allò de la socialització de gènere, que concedeix més habilitats i coneixements relacionats amb la cura a les dones). Sent així, no he sentit en cap conversa, “xascarrillo” o comentari suggerit, el reconeixement que es mereix Laura com a mare. No li han dit en cap moment que és una “Madraza”. I és que en el seu cas el punt de partida per a jutjar el seu desenvolupament com a mare es molt injust. En el seu cas se li pressuposa “bona mare” (sense saber ben be que significa això) i allò que no acompleixca amb eixa expectativa, fa augmentar el concepte de “mala mare”. Per contra, sota la meua condició d’home, hi ha una “creença” de que allò relatiu als fills i les cures no és cosa meua i per tant, tota cosa que jo faça per tindre cura d’ell, per insignificant o poqueta cosa que siga, se’m reconeix com si fora cap cosa extraordinària. No cregueu que és molt, molt injust? Jo sí, es per això que demane a aquelles persones que m’estimeu, estimeu a Laura o simplement no estigueu d’acord amb aquesta situació, no em digueu “Padrazo”. I us done un eixida, si voleu reconeixer-me cap cosa, feu-ho del fet que estic intentant trencar amb el model de paternitat patriarcal, nociu i perjudicial per a mi, per a Laura i per a Hugo.

Amb el concepte de “pare de familia” el problema que tinc, és un altre, encara que l’arrel és el mateix. Cregueu-me, jo no soc “pare de familia” i a més no vull ser-ho, soc pare d’Hugo. I encara que semble una obvietat no ho és. El concepte de familia en el meu cas inclou a Laura, a Hugo i a mi, i per tant, acceptar que sòc “pare de familia” suposaria acceptar una posició de superioritat davant de Laura, que en absolut es correspon amb la realitat. “Pare de familia” du implícita la concepció de que la responsabilitat i la autoritat de l’esdevindre del meu nucli familiar és meua , i cregueu-me que això no és així. No és així perque el model amb el que Laura i jo estem compromesos, és amb un model que ens sitúa colze a colze a treballar per eixir endavant, aportant cadascú el nostre saber i el nostre quefer, qüestionant-nos constantment si ho estem fent de la millor manera, i fugint de conceptes preestablerts que considerem nocius per als nostres desenvolupaments i el d’Hugo.

Continuem Laura i jo en aquesta aventura que de segur ens va a reportar alegries sense parar. Anem adaptant-nos a la reestructuració de temps necessària per atendre’l i per a generar un espai de convivència igualitària que ens permeta el millor dels desenvolupaments possibles als tres, a Laura, a Hugo i a mi!

Laura, Hugo, us estime a rabiar!